Roma, octubre 2011

L'Agrupació Pericial torna a Roma

4 al 8 d’octubre 2011

Presentació
La Junta directiva de l’Agrupació Pericial de Reus ha treballat de valent. Ha organitzat un viatge commemoratiu dels 50 anys en que un grup -la tuna pericial de Reus- va fer un viatge emblemàtic: anar a Roma en vespa. Ara ens han proposat anar-hi en avió i rememorar els temps passats. De pas, ens posem al corrent de les darreres novetats: de com es té cura de la hipertensió, de si tenim dolor als genolls, de si ens fa mal la panxa, de si prenem antioxidants, -et veig molt bé! Ja vas a l’oculista? i d’altres petites coses. El que si sembla no haver canviat ni perdut ni una mica d’activitat han sigut les neurones, no les que repeteixen les històries ja conegudes, sinó les que segueixen mantenint un cert esperit juvenil (només esperit) i les ganes de passar-ho bé.
L’alcalde de Reus va tenir coneixement del nostre viatge i, de pas, de la nostra aventura de fa 50 anys. Es va interessar per aquest nou viatge i va fer una petita recepció a l’Ajuntament el dia abans. Ens va donar un obsequi pel Papa i una carta. Farem el que podrem per fer quedar bé el nom de la ciutat de Reus amb la voluntat que surti el nom d’aquesta ciutat al Vaticà (que potser encara recorda el nom d’un dels seus ciutadans quan el Papa va anar a Barcelona no fa massa temps per consagrar el temple de la Sagrada Família).
La Junta ens explica alguns dels problemes que han tingut en el transcurs de l’organització del viatge, però el resultat no se’n ha vist afectat. Moltes gràcies als qui ho han organitzat. Com diu el punt del llibre: un, dos,... vint-i-nou. Let’s go!

4 octubre 2011
Anem cap a Roma, ho fem una vegada cada 50 anys i aquest any toca... Autocar des de Reus a l’aeroport. Algun altre passatger va directament a l’aeroport.
Ens trobem tots. Un obsequi: un punt de llibre, record del viatge a Roma. Gràcies als que ho han fet. Embarquem sense cap contratemps, vol plàcid, arribada puntual. Alitalia funciona (si més no aquesta vegada). Practiquem italià: pronto! la prima colazione, prego, fetuchini,...
A l’arribada ja ens espera la nostra contacte sota un cartell de RAC. Recollim maletes (recollons, per passar quatre dies alguns ens hem endut tot l’armari de casa..) i anem cap a l’hotel. Primeres explicacions pel camí del que anem veient, l’EUR, la ciutat de l’època de Mussolini, Sant Pau extramurs, La Piràmide de Cai Cestio, un magistrat que en l’època d’orientalisme es va fer construir aquest mausoleu de marbre. Les termes de Caracal•la, els pins tan romans i tan mediterranis, la pedra travertina (que serà una constant del viatge i de Roma, una espècie de pedra entre marbre i pedra que té un color més aviat entre cremós i gris, amb petites porositats, força abundant i que hi havia pedreres a Tívoli), els colors dels carrers, de les cases, un color entre rosat i vermell que ho fa tot homogeni i ben integrat, fins que arribem a Termini, on ben a prop tenim el nostre hotel. Un Best Western, el Santina. Estem molt ben allotjats, l’hotel és nou i estem força còmodes.
Temps lliure. Per eficiència i per comoditat, es produeix una diàspora (cadascú fa el que li peta). Els uns ens encauem en un museu que hi ha prop de l’hotel, el Museu que explica Quan érem romans, on hi ha moltes peces de segon nivell i fins i tot còpies d’obres fetes uns segles desprès, però molt ben exposades. També hi ha mosaics, sarcòfags, etc. Entretingut i per fer boca, suficient. A més ja descobrim que els jubilats (dels que en la nostra expedició n’hi ha una bona mostra) no paguen. Uns altres anem a la basílica més llunyana, Sant Pau extramurs, que sol ser de les menys visitades per qüestions de llunyania. Hi anem en metro (1 euro). El nostre metro està pintat -és un dir-, es podria dir embrutat, per grafits. La primera visió de la basílica, per darrere, no ens agrada gaire, però quan entrem la cosa canvia (ah! Les esglésies a Roma, a més de ser uns grans museus oberts a tothom, són gratis. Com ,la majoria d’aquests grans monuments, no responen en l’actualitat a un disseny inicial i únic, sinó que és el resultat de diferents actuacions en el temps, la suma de dues esglésies. Ara la nau central és impressionant, com també ho és el creuer i el cimbori. Una gran nau rodejada per banda i banda d’una doble filera de columnes. El sostre es va refer fa uns 75 anys, per deixar-lo com devia ser l’original, substituint l’enteixinat per una estructura vista. Al voltant de la nau central hi ha uns medallons amb els retrats dels Papes, des de Sant Pere, fins a Benet XVI, i només queden set medallons buits. La llegenda diu que quan s’omplin tots els medallons serà la fi del món. Diuen que en aquesta Basílica es guarden les despulles de l’apòstol Sant Pau i aquest fou el motiu pel que l’emperador Constantí feu construir el primer temple en aquest lloc.
Sortim a l’exterior i veiem l’atri format per un gran jardí, unes columnes, les estàtues del Sants Pau i Lucas. Veiem les portes de bronze així com la porta Santa que l’acredita com una de les quatres principals basíliques de Roma.
Tornem en metro perquè som incapaços de trobar una parada de taxis (no es poden agafar pel carrer). Baixem a Cavour amb la intenció de visitar la Basílica de Santa Maria Maggiore, però ens equivoquem de direcció i anem a parar al Fòrum Imperial, però no hi fa res, passegem una mica fins a la Columna de Trajà, una glorificació-explicació de les guerres contra els dacis. Uns panells de marbre que expliquen les escenes d’aquestes guerres. La columna no té el mateix diàmetre en tota l’alçada, sinó que es va eixamplant en la part superior (lleugerament) per evitar la sensació òptica de concavitat, així com augmentant la dimensió de les figures en la seva part més alta.
El sopar el fem al Trastevere on hi hem anat en taxi que ens ha deixat abans d’entrar en el mullader de trànsit que hi havia (8 euros). Seguim el carrer per anar a veure Santa Maria de Trastevere. El barri està molt animat. Tot ple de restaurants i gent que està passejant, la majoria turistes. Quan arribem a la plaça, al mig, hi ha una font que fou remodelada per Bernini. La tradició diu que en el seu dia hi va brollar oli durant tot un dia. Els cristians van veure en aquest prodigi el senyal que la gràcia de Crist es vessaria sobre tots els cristians. Entrem a l’església, estan en una espècie de rosari per celebrar que avui és el dia de Sant Francesc d’Asis. El temple està ple de gom a gom, de persones de totes les edats.
L’església és bonica. El presbiteri està decorat amb uns bonics mosaics, als que els donen un valor artístic important. Al costat de l’altar hi ha una capella on un voluntari ens explica que és com una petita capella Sixtina. La veritat és que no ho sembla. La decoració en general és bastant naïf i dóna molta importància a un estrany quadre de la verge que està al centre que de tant fosc que és no es veu gairebé res.
Sopem en un restaurant de la mateixa plaça i desprès, com tenim temps, tornem a peu cap a l’hotel seguint la via Nazionale.

5 octubre 2011
El programa inicial es va haver d’alterar. El motiu va ser degut a que a darrera hora es va incorporar l’Audiència Papal, i resulta que el Papa hi destina els dimecres. Els que no vam participar en les trifulgues d’organitzar la audiència, no sabíem massa de que anava la cosa. Sembla ser que no és fàcil i per aquest motiu es va acceptar la col•laboració d’un “conseguidor” (persona amb relacions) que va ajudar a aconseguir el que es volia. El problema va venir quan l’audiència es va assignar a nom d’una fundació, que ni anava ni venia amb l’Agrupació ni amb el nom de Reus. La Junta, amb el seu President al davant, va dir que no podia ser, i que si era així que ho deixessin córrer. Vingué la carta de rectificació del responsable de les audiències papals, dient que si, que havien procedit a la rectificació. Per tant, tots contents i cap a la plaça de Sant Pere.
Arribem i l’ “acomodador” ens dóna les places potser una mica inferiors (allunyades) a les que ens esperàvem però molt bé. Hem de ser-hi unes hores abans i, per tant, marxem de l’hotel a les 9 (a les 10.30 tenim l’audiència). L’espera sota un sol de justícia, es fa una mica pesada, però el motiu s’ho val. Està ple, costa calcular quants “cristians” hi havia a l’audiència. Tots molts animats, cantant cançons que no venien a “cuento” i amb ganes de gresca. Entretant, la Junta de l’Agrupació va anar a lliurar els obsequis que dúiem al Papa. Era un llibre sobre Reus i un facsímil de cartes escrites per Gaudí, molt ben presentat. A banda una carta de l’Alcalde de Reus i també misteriosament va aparèixer una carta de l’Arquebisbe de Tarragona, quin contingut avui encara no coneixem.
Entretant, els “fidels” anaven escalfant les veus amb cançons amb més o menys fortuna (per l’harmonia i pel contingut), i gràcies a La Repubblica o Il corriere della serà, i a l’ingeni d’un dels nostres viatgers, ens vam poder protegir amb barrets de paper, que com van quedar definits, especials per audiències papals.
No només érem nosaltres els que estàvem a sol i serena, sinó també els nombrosos cardenals que hi havia al voltant del lloc on estaria el Papa quan arribés. Els pobres, vestits de negre amb el capell cardenalici, i amb una edat més que provecta, devien estar que se’ls fonien les neurones; però el ritus és el ritus...
Una banda amenitzava de tant en tant l’espera. Finalment, i de forma molt puntual, arribà el Papa, muntat damunt del “papa mòbil”. Aparegué per l’esquerra (des del nostre punt de visió) de la Basílica. Crits, soroll,... seguí per una ruta ja establerta, avançant a força velocitat. S’apropà als fidels que l’aclamaven. Donà un primer tomb i desprès un altre. Ni el Messi quan fa un hattrick és tan aclamat!
Desprès de donar dos tombs per la plaça en el papa mòbil se situa a la seva cadira en el lloc de les audiències. El papa mòbil desapareix baixant les escales d’una forma espectacular. Un lector llegeix els assistents. Primer els alemanys (molt nombrosos). Els noms dels que hi són, els diferents grups, i unes paraules d’aquests grups que segur s’inventa el lector. El Papa els correspon amb un ampli discurs, en alemany. Desprès venen els altres grups, per llengües, parla anglesa, polonesos, parla castellana, francesos i finalment els italians. El que hi vam ser ja sabem com va anar tot plegat.
D’aquesta audiència el que més s’apropava a la memòria era l’entusiasme dels opusdeistes, els kikos (d’aquell altre personatge tan singular que és el Kiko Arguello), etc. Massa representació i poca autenticitat, poc recolliment. Uns missatges massa llargs per escoltar-los -de forma una mica repetitiva- sota un sol de justícia. Però vam sortit contents d’haver-ho vist, d’haver-ho reviscut; del poc que recordàvem de fa ja 50 anys... amb un Papa segurament que sentíem més proper a nosaltres: Joan XXIII.
Acabem sobre les 12 i tal com estava programat anem a Radio Vaticà per recordar la nostra presència feia 50 anys. Els havíem demanat si tenien arxivada la nostra actuació i el pare Ortiz, un colombià que té responsabilitats a Radio Vaticà ens va rebre molt amablement i ens va confirmar que encara no havien pogut localitzar en els arxius la nostra gravació, però que seguirien cercant i en cas afirmatiu ja ens la enviarien. Ens van projectar una presentació històrica de l’evolució fins avui de Radio Vaticà. Molt interessant i molt ben fet. Un document històric de com va anar evolucionant la tecnologia que han incorporat, des que Marconi, va instal•lar la primera emissora (1931), fins al moment actual amb la tecnologia més avançada. Algú es pregunta de com es deu finançar, ja que no hi ha anuncis, o quina és l’audiència d’aquesta emissora amb els costos que ha de tenir o si realment el seu contingut és només de propaganda o bé té algun objectiu més neutre, com difondre el missatge cristià. Però són preguntes que no es poden respondre amb un si o amb un no, requereix un debat molt més ampli.
S’acaben els actes programats. Torna el temps lliure. La dispersió. Els uns van al Campo de fiori, el que és un mercat, però també restaurants, animació, etc. Preguntem a Radio Vaticà com anar-hi i ens diuen que davant mateix surt el bus 40 que hi porta. Intentem pujar-hi. S’ha de dur prèviament el bitllet, com no el tenim i no hi ha cap estanc a prop, decidir exercir com a romans, es a dir, pujar i no pagar. Comprovem que la gent puja i baixa per la porta que els sembla, comprovem que la majoria no valida el bitllet. És la Itàlia de Berlusconi! Visca la llibertat de mercat! Baixem al cap d’unes tres o quatre parades. Dinem en una pizzeria recomanada per no sé qui, la Vineria, (13 euros per càpita). Ens comencem a acostumar que el dinar o sopar és un plat de pasta i una cervesa; ni postres ni cafè. És clar que es baratet! Però no passem gana, en tenim suficient i a més, tenim reserves (una mica de greix) per si ens fes falta.
Prenem un gelat pel carrer, el demanem petit però ens fan una muntanya damunt d’un cucurutxo de galeta que gairebé ni el podem aguantar. Seguim cap a la plaça Navona. Fotos, no faig explicació fins que ens acompanyi la nostra guia. Seguim cap al Pantheó. Fem una parada tècnica. No ens fixem gaire en les portes d’entrada, però si en l’interior. És un temple i cal guardar silenci. Però els turistes quan som tan nombrosos som com a hordes sense control. Constantment es repeteix en totes les llengües que es faci silenci, que estan en un temple, però passa el mateix que a la catedral de Barcelona que hi posen unes gravacions de falcons per espantar les gavines i els coloms que tot ho embruten i que, finalment ja s’hi ha acostumat i no en fan cas. El Pantheó està ple a vessar.
Anem a veure les dues esglésies del costat mateix, la de Santa Maria Sopra Minerva i la de Sant Ignasi (asseguraria que eren aquestes dos). A la façana hi ha les làpides que recorden el nivell de les inundacions històriques (que no vam veure). En una capella hi ha les restes de Santa Catalina de Siena (patrona d’Itàlia). Una església gòtica que té la volta del creuer de color blau, potser pintura, potser mosaic.
L’església de Sant Ignasi pertany als jesuïtes. Són interessants els frescos de la volta central, amb molts personatges (entre ells Sant Ignasi) i al•legories.
Estem a prop de la Fontana de Trevi. Ens hi arribem. La gent ho envaeix, no hi cabem, però la tradició és la tradició. Llancem les dues monedes (mai més ben dit, llancem, però les més petites que portem a sobre). Fem la foto. Seguim cap a la plaça d’Espanya. Ens asseiem a les escales. Estem ja cansats i tornem cap a l’hotel.

6 octubre 2011
Visita a la ciutat. Sortim a les 10 del matí amb bus. La nostra guia sembla molt experta i ho sap tot. Com més endavant serà qualificada, és una extraterrestre, a més de saber-ho tot, ho explica bé i no es cansa.
Ens dóna un tomb en bus. Just sortir, les termes de Dioclecià, la Piazza della Reppublica i per la Via Nazionalle cap a la Piazza Venezia, veiem les escales del Campidoglio, el Circ Massimo, les Tremes de Caracal·la, la Piràmide, les portes de la muralla, l’arc de Constantí, el Colosseo i el bus ens deixa per fer la visita a peu. Un breu dubte sobre el què visitarem i la guia no tenia clar que havíem d’anar a Sant Pietro in Víncoli. Ens posem d’acord i comencem la visita.
Sant Pietro in Vincoli en si mateixa és una església més de les moltes importants que hi ha a Roma. La seva història no ens l’aprenem, perquè sabem que durarà poc en el nostre disc dur. Ens interessa el Moisés. La guia ens explica la seva història truculenta. Com un primer papa –Juli II- va voler que Miquel Angel treballés pel seu mausoleu (ja en aquell temps tenien clar que la pompa d’aquest món és rellevant, per si hi hagués algun dubte sobre l’altre món que vindrà desprès...), i com finalment el Papa Pau III va aconseguir que Miquel Angel treballés en el projecte de la Capella Sixtina. També ens va explicar la història de les finances de Miquel Àngel, del Moisés i de com ho van resoldre, però avui en plena crisis, ja no ens sorprenen gens aquestes històries. També ens explica les banyes de Moisés, que s’atribueix a un error de traducció de la Bíblia que la paraula hebrea de Karan, que significa rajos, es va confondre amb la de keren que significa banyes.
A l’església hi ha també les cadenes (víncole) que són (segur) les que van encadenar a San Pere, a les que s’atribueix el miracle que en un moment donat es van unir totes soles. La vida del turista és molt atrafagada, fins al punt que algú del nostre grup, per culpa de les compres indispensables -xorrades- no va veure el Moisés, que sembla s'ho va prendre malament.
Resolt el Moisés, anem cap a el Colosseo. De camí (està tot en un cop de puny) ens diu que la casa de Neró (la Domus Àurea), no es visita. És subterrània i té molts problemes de humitat, la qual cosa ho fa impossible. En el mateix Colosseo hi ha un quadre que representa la Domus Àurea, com devia ser en el seu moment, davant d’un llac enorme, on ara hi ha les restes del Colosseo.
El Colosseo. El primer que ens diu la guia és que aquest era un lloc de representacions de lluites entre gladiadors, entre gladiadors i feres, entre feres, però que en cap cas els cristians havien sigut lliurats a les feres per martiritzar-los. Però si era un espectacle sanguinari, que és el que als humans ens excita. Així alguna vegada també hi havia les execucions públiques dels que no es portaven bé, tal com avui encara fan en alguns països.
Els jocs que s’hi celebraven, pels romans tenia el caràcter de cerimònia religiosa per mantenir bones relacions entre els homes i els déus. La seva disposició o estructura feia que les diferents classes socials entraven al Colosseo per portes diferents i, tot i que era un lloc de socialització, de relació entre diferents classes socials, aquesta socialització era gairebé inexistent per aquesta separació. A banda del que es veu en aquests moments, per sota l’arena hi havia tot un món instal•lat per a fer funcionar l’espectacle. Realment el director d’escena havia de tenir en compte moltes coses. Usualment hi havia diferents espectacles en funcionament de forma simultània, per fer que cada sector de les grades tingués prop d’ell alguna cosa a veure. També en algun cas s’havien simulat batalles navals, que exigien la inundació del Colosseo. Era un dels espectacles que més agradaven, però no va proliferar i aviat es van acabar.
El nom de l’amfiteatre Flavi, el nom inicial, va prendre el nom de Colosseum, degut segurament a la colossal estàtua de Neró instal·lada en aquest lloc, que segons algun historiador devia mesurar 35 metres d’alçada. El lloc on va ser construït era una part de l’enorme finca que pertanyia a la Domus Àurea de Neró, concretament en el lloc on hi havia un gran llac.
En l’any 404 l’emperador Honori va prohibir els duels mortals entre gladiadors (el cristianisme ja feia anys que era la religió oficial de l’imperi, però van trigar a reaccionar...). I els duels entre animals també es van anar acabant. El que va seguir desprès va ser l’espoli d’aquest amfiteatre. Per una banda els metalls eren molt cobdiciats pels romans per construir altres edificis i la forma fàcil era arrancar-los d’allí. Aquesta és l’explicació de tots els forats que es troben per les parets. Les àncores metàl•liques usades per mantenir units els blocs de travertino eren arrancades i reutilitzades. No hi havia marbre fora del travertino (que és una espècie de marbre), però si hi havia decoracions en tot l’amfiteatre.
La planta del Colosseo té forma oval amb eixos de 188 i 156 metres. Hem pujat amb ascensor i hem baixat com hem pogut, sense gaires problemes però fent alguns escarafalls que convindria resoldre fent una mica de gimnàstica (ho dic per quan hi tornem dintre 50 anys...).
Ens explica l’Arc de Constantí, és un arc de triomf per celebrar el triomf de Constantí enfront del seu rival Magenci. És una autèntica passada. Un monument parlant, per les escenes, al•legories, batalles, art. No ens hi vam acostar, si algú no ho va fer pel seu compte queda pendent per una altra ocasió.
Seguim pel fòrum imperial, però passem pel mig, per la Via dei Fori Imperiali, on a banda i banda hi ha runes amb molta història sobre les seves costelles. Suposo que vam passar pel mig perquè s’acostuma a passar per dintre, per la banda esquerra, però anàvem ja curts de temps.
Els fòrums eren el lloc de reunió de les assemblees populars, de l’administració de justícia i dels assumpte públics i dels tractes comercials. També eren la manifestació externa del prestigi dels emperadors. Els fòrums imperials foren excavats en el s. XIX i van continuar fins a l’any 1932 quan van decidir obrir la via dei Fori Imperiali que va dividir de forma irremeiable el conjunt de fòrums imperials. La seva finalitat era donar una àmplia panoràmica del Colosseo, la imatge més prestigiosa de la grandesa de Roma.
El primer dels Fòrums és el Romà-Palatino. Ara un camp de runes. S’hi entra per l’Arc de Titus. Era el cor de la vida política. Es passeja per la Via Sacra, la calçada romana més prestigiosa de l’antiguitat. A banda i banda temples a déus pagans (Saturn, Càstor i Pòlux, a les Vestals...), els orígens de Roma: el Palatino, lloc de naixement de Ròmul i Remo), cases de patricis com la de Lívia, la Domus Augustana, això si, tot en runes que cal fer funcionar la imaginació per entendre què representen aquestes pedres.


Com a curiositat veiem l’expansió de l’imperi romà a través d’uns mapes que hi ha a la paret, com passa de ser un minúscul poblat (Roma) a un imperi enorme i com aquest creixement agafa una velocitat de vertigen a mesura que transcorren els anys.

Més enllà, els Fòrums de Cèsar, August i Trajà, que es van anar afegint al inicial, tot ells per demostrar la seva magnificència i per ampliar el ja insuficient en cada moment.
A l’altra banda de la via Fori Imperiali, el mercat de Trajà, un edifici en forma de semicercle de l’arquitecte Apolodoro de Damasc, que a banda de donar suport a tendes i mercat, era un centre de proveïment de productes i també una muralla que aguantava el turó del darrere, el Quirinal.
Pugem al Campidoglio Capitolino, on en el seu dia hi va haver el temple dedicat a Júpiter. Els romans van depositar una oca de plata en memòria de les oques del campidoglio. Avui és la seu del poder municipal. Des d’allí es veu una formidable vista dels fòrums. Per l’altra banda hi ha l’escalinata dissenyada per Miquel Àngel (la plaça també va ser remodelada per ell). A banda i banda de la plaça del Campidoglio els edificis del museu, un dels més importants i antics del món, al centre l’estàtua a cavall de Marc Aureli (una còpia, l’autèntica està dintre el museu) i a l’entrada de la plaça les estàtues dels Diòscurs Càstor i Pòlux, fills de Júpiter, unes estàtues molt restaurades (el cap d’un d’ells és nou). En un racó la Lloba que amamanta Ròmul i Rem.
Finalitza la visita i queda temps lliure. Tot una colla decidim entrar en el museu Capitolino. Descompte per a jubilats, cost 10 euros. Deixen fer fotos sense flash. Entrem amb ganes de fer feina (que vol dir veure les peces importants i prou), així i tot hi vam estar més d’una hora i mitja. Aquí tot és autèntic i costa decidir-te pel que no cal perdre temps; tot és important. Veiem el nen que s’ha clavat una espina al peu, d’autor desconegut; veiem la Lloba que amamanta els dos germans, una estàtua dels s. VI-V a.C., i moltes altres que ens criden l’atenció. Entrem a la sala dedicada a l’estàtua eqüestre de Marc Aureli, l’original, una sala lluminosa on ressalta i llueix amb tot l’esplendor. Els tons daurats del bronze, la magnificència, tot resulta fantàstic. Afortunadament aquesta estàtua va poder arribar intacta, cosa que segurament no hauria passat si haguessin descobert que representava Constantí, que havia permès (si no instigat) la persecució dels cristians. Al costat una cara i una mà que resulta gegantesca sota el nom de colós de Constantí. En aquesta sala vam compartir la visita amb la princesa d’Holanda Màxima que venia precedida de tot una cort de funcionaris, fotògrafs i seguretat. Vam fer fotos fins que una dona del seu seguici ens va demanar amb no gaires bons modals que ens abstinguéssim. La veritat és que en la visió real feia més goig que no pas en fotografia (sense photoshop).
Anem a la terrassa, des d’on es veu una vista sobre Roma magnífica. S’està ponent el sol i la vista és preciosa. Anem a l’altre edifici, on en el pati veiem una estàtua gegantina d’un home ajagut amb un corn o una gerra a la mà. Serà Moisés? Segurament que no. Veiem les sales en el mapa. La sala del Gal moribund, una altra de les joies del museu, una rèplica romana o original de l’escola de Pèrgamo, no se sap. Una de les obres considerades més belles de l’art antic. La Venus capitolina, en una sala poc il·luminada, segurament una obra perfecta però sense l’expressió del Gal moribund. Hem acabat la visita, cal recordar el què hem vist.

Anem cap a la Piazza del Popolo, amb la intenció de prendre una granissat de llimona, el millor que tot Roma; en una cafeteria que hi ha al costat de la mateixa piazza amb la via di Savoia. Aprofitem per veure l’església de Santa Maria del Popolo, un museu total. Entre altres obres podem veure les dues pintures de Caravaggio: la Conversió de Sant Pau i la Crucifixió de Sant Pere. Esta exposades en una capella estreta que fa que la visió sigui lateral i des de fora la capella (no permeten fotos). Aquestes dues obres són magnífiques, com les obres de Caravaggio, amb força, amb vitalitat, res a veure amb aquells pintors que pinten escenes de verges, religioses o d’altres tipus, però que no tenen força. Només aquests dos quadres paga la pena la visita.
Per la nit un petit grup decideix anar a veure els ponts sobre el Tìber, i anem al pont de Sant Àngelo i des d’allí, a peu, cap al Vaticà, cap a Sant Pere. Un passeig tranquil i molt bonic. La il•luminació és escassa, però ja ens hi hem acostumat. Llums grogues no molt brillants. La lluna sobre el Tíber, sobre la columnata de Bernini, i de tornada, sobre el Pont de Vitorio Emanuele.

7 octubre 2011
Avui tenim programada la visita al museu Vaticà i Sant Pere.
Com ens hem despertat aviat, aprofitem per anar a la Basílica Santa Maria Maggiore, una de les quatre principals. Fem una visita ràpida. La façana respon també a una evolució històrica. En els seus inicis hi havia una columnata exterior, de la que només queda la columna del centre de la plaça. Destaca un campanar molt alt (que queda una mica forçat) i uns mosaics que s’endevinen més que no pas es veuen a l’alçada del primer pis.
A l’interior els mosaics de la nau central són molt bonics, amb escenes de la Bíblia, bàsicament de l’Antic Testament. El sostre està format per uns quadrats daurats d’un metre de diàmetre i l’escut de la família Borgia, amb el primer or que va arribar del Perú, quan els Reis Catòlics, que els van regalar al Papa Alexandre VI, per major glòria dels reis d’Espanya.
A les 10 ens recull el bus per anar cap a la visita dels museus vaticans. Quan arribem veiem les cues immenses de gent que vol entrar. Sembla ser que cada dia visiten aquests museus unes 25 mil persones amb una entrada mitjana de 15 euros. Ens ha advertit la guia que si volem veure tot el que diu el programa haurem d’anar corrents per tot el museu i que serà difícil que es pugui fer perquè la gent que hi ha ho impedeix. Li deixem a la seva mà i al seu consell que ens porti a les obres que consideri més oportunes. El museu Vaticà és un conjunt de palaus medievals que per la seva estructura es fa molt difícil saltar-se unes sales (són sales unides per un passadís, una darrera l’altra). Ens explica que estem en un altre estat i que els guardians dels museus poden fer (i fan el que els sembla, sense dret a rèplica). És una estructura d’un estat absolutista que el poder (el temporal també) està tot en mans d’una persona, el Papa. No pots anar a reclamar al defensor del turista, ni al parlament, ni a ningú. Allí passes pel tub i Santes Pasqües). La prova de tot plegat és que un dels viatgers li van fer deixar la motxilla, mentre que a d’altres, amb el mateix volum o més gran, no els la feien deixar.
Com tenim entrada reservada per a grups, fem via. La nostra intenció és continuar la visita a la sortida ja directament a la Plaça de Sant Pere.
Seguim a la guia. No para d’explicar-nos coses. Veiem l’estàtua d’Apolo, el grup de Laoconte, ens fa fixar en el Tors de Belvedere, signada pel escultor d’Atenes Apol•loni i que va rebre l’admiració de Miquel Àngel. L’estàtua representa l’heroi aclaparat pel deshonor, per una història d’una massacre provocada per ell. Ens fixem en com aquell tors segueix el nostre camí a mesura que voltes al seu costat. El discòbol (un), urnes funeràries, el carro de dos cavalls. l’estàtua amb ulls dibuixats (cosa insòlita), la deessa de la fertilitat, amb una sèrie de testicles al voltant del coll. La galeria dels tapissos. I moltes coses més.
Finalment arribem a la Capella Sixtina. Està plena de gent. No hi cap ni una agulla. Està prohibit fet fotos, però algun desaprensiu en fa. A cada moment reclamen silenci. Aquesta si és l’expressió d’un pur espectacle. Evidentment la Capella s’ho val, però les condicions de com es veuen són francament vergonyants. Està clar que tots la volem veure, però en aquestes condicions... La nostra guia ens porta fins al final de la Capella per poder veure amb adequada perspectiva les seves pintures. De la Capella les pintures dels laterals són diferents de les dels sostre i de les que segueixen el sostre amb la volta de la paret. Aquestes darreres fetes per Miquel Àngel. Així i tot, la Capella guarda una harmonia considerable. Han sigut uns minuts molt bonics, però les condicions de la visita abominables, tot i que no hi havia altra solució.
Evidentment el museu tenia moltes altres coses que ens hem hagut de saltar (no podíem acumular tanta ciència). Anem doncs a veure la Basílica de Sant Pere.
En tot cas, abans, parlem una mica de l’estat del Vaticà. Els bisbes i els papes no sempre han estat com els d’avui. Hi havia un temps que eren guerrers, que eren governants i que ser papa o bisbe suposava molt poder terrenal ( l’espiritual se li suposa). En aquell context, l’emperador Carles I d’Espanya va assetjar el Vaticà amb un exèrcit. El tema no era espiritual, sinó temporal i estava en joc el poder a Europa, l’actuació del rei de França i moltes altres coses. Fins que no es va pacificar tot aquest tema han passat moltes coses, rius de sang i sofriment per a moltes persones. En aquest context els jesuïtes van aconsellar al Papa, quan va perdre el poder terrenal, que blindés l’espiritual i així va sorgir el dogma de la infal·libilitat del Papa. Quan el 1870 les tropes de Vittorio Emanuele II van entrar en el Vaticà, per demostrar que no volien sotmetre el Papa van acordar una llei de Garanties per la qual el Pontífex conservaria el Vaticà i rebria una renda anual determinada. Pius IX no hi va estar d’acord i fins els Acords de Letrà l’any 1929 no es va resoldre el tema. L’acord es va fer amb Mussolini.
Continuem. Passem per la columnata de Bernini. Està en una part en restauro la qual cosa li treu una mica del seu encant i bellesa. Quan tot estigui restaurant serà fantàstic. Comencem pels orígens. Sant Pere fou erigida l’any 324 per Constantí, recentment convertit al cristianisme. La construcció durà 120 anys, el que vol dir que no hi ha un arquitecte únic, ni un únic projecte. El que si hi ha són uns noms als qui devem l’actual forma i estructura. Aquests noms són Miquel Angel i Bernini. De la façana, de Bernini, destaca primer les escales, suaus que acondueixen fins a l’entrada. Les estàtues de Sant Pere i Sant Pau.
A l’interior, a la dreta veiem la Pietà de Miquel Àngel, protegida per una mur de vidre contra les agressions de sonats. Els monuments funeraris a diversos papes, des de Gregori XIII al d’Urbà VIII. El Baldaquí de Bernini, que tot i la seva grandiositat no tapa l’altar ni l’àbside. Tot i els seus 29 metres d’alçada queda a una dimensió adequada dins la immensa basílica. La cúpula, inspirada segurament en el Pantheó; una obra d’enginyeria molt avançada que s’aguanta de forma molt sorprenent. Ens fixem amb la cúpula i en la visió que tenim des del creuer dels que han pujat fins allí, gairebé no es veuen, petits com una formiga. És la cúpula més gran de Roma i segurament de tots els temples cristians. Veiem urnes on s’exposen les despulles de papes, recoberts amb una màscara per no mostrar un esquelet, l’estàtua de Sant Pere, en el passadís central els senyals de la llargada del creuer d’altres catedrals de la cristiandat, on quedava palès que la Basílica de Sant Pere, era la que tenia el creuer més llarg del món.
Al sortir plou una mica, però res important. Anem al bus que ens deixa a l’hotel. Dinem prop de l’hotel i descansem una mica, perquè a les 6 ens ve a buscar altra vegada per fer la visita de la Roma nocturna.
Roma de nit. Anem en direcció a Via Veneto que tot i que ha perdut una mica de la seva brama, encara conserva hotels, restaurants, cafeteries, que estan força bé. Passem per Barberini, Via Veneto i ens deixa a prop de Trinità dei Monte. Tenim a sota la Piazza di Spagna i, des de Trinità dei Monte té una vista molt bonica de la ciutat. Ja una mica fosc. Baixem i ens situem a la Piazza di Spagna, l’ambaixada d’Espanya al Vaticà, la Fontana di Trevi, una font encaixonada en una petita plaça, forma part de la façana d’un palau. La figura central, l’Oceà, que és portada per un carro per dos cavalls marins i dos tritons, i en uns relleus a la part alta, Agripa que va dur l’aigua a Roma en un canal de 20 quilòmetres, i al costat d’Oceà en dos nínxols laterals l’Abundància i la Salubritat. Tirem les dues monedes a l’aigua (de 5 cèntims, perquè no tenim massa fe en la tradició), fem la foto i marxem. Cal dir que l’aigua és potable i que Roma està ple de fonts totes potables. Una plaça, una font, una església... on estem?
Travessem el centre comercial Alberto Sordi i sortim a la Piazza Colonna, amb el seu obelisc. Poc desprès veiem el que resta del temple d’Adrià (només unes columnes) però la guia ens indica l’enorme dimensió d’aquest temple, referenciat a les columnes que resten i al que devia ser en el seu temps. Continuem fins al Pantheó, a la Piazza de la Rotonda. El Pantheó és el monument més perfecte dels que queden de l’arquitectura romana. En el seu origen era un temple dedicat a tots els déus. Va ser incendiat i més tard reconstruït per Adrià (117-138). Saquejat pels bàrbars, però no destruït. És un edifici xaparro, com diríem ara, la cúpula no és esvelta però té unes dimensions més que considerables, el seu diàmetre és igual a l’alçada de l’edifici (43 m). En el centre de la cúpula té un únic orifici que hi dóna llum i fins i tot quan plou deixa entrar l’aigua, que entra vaporitzada i que un lleuger desnivell del terra la filtra cap a fora. Les fulles de les portes d’accés pesen 8 tones cadascuna d’elles. Tot és monumental i sobri.
Arribem a la piazza Navona, però abans, a petició del respectable ens desviem lleugerament per la Piazza di Pasquino, un lloc on els ciutadans pengen els seus pasquins. Curiós. Veiem la piazza Navona. Havia sigut un estadi en temps de Domicià del que conserva la forma ovalada. Ara és una joia. En el centre la font de Bernini, la font dels Rius que representen els quatre continents, damunt de la qual va col•locar un obelisc. En un dels costats destaca el palau Pamphili, el Braschi i l’església del costat de Santa Agnese in agone, que fa d’església del palau. Ara va ser comprat per Brasil i en la seva entrada hi oneja la seva bandera. Els balcons del primer pis solen estar oberts per mostrar les pintures del sostre.
S’acaba la festa al restaurant Alfredo, un restaurant que està de moda i ens serveixen molt bé. Està ple de fotos de personalitats, entre moltes altres reconeixem al Josemari Aznar, això si, al costat dels lavabos. Passat doncs l’ensurt i veient l’expresident situat adequadament, gaudim d’un bon sopar. Quatre plats! Petits però quatre... una espècie de salpicó de marisc, pasta, rissoto, peix i postres. Vi a dojo. Alguns ho paguem, el nostre estómac no hi estava acostumat a aquesta disbauxa, però és la darrera nit a Roma.

8 octubre 2011
Avui programa doble. Es fan dos grups, els uns van a la Galleria Borghese, mentre que els altres han optat per anar a Villa Adriano i Villa d’Este.

Pla A) Galleria Borghese. Taxi i estar-hi una hora abans per recollir les entrades (cal demanar hora amb antelació). Pugem al trenet per donar un tomb pel parc. Som com a nens.

La Galleria: el palau va ser de la família Borghese, en si mateix és prou bonic, però normalment els visitants ni s’hi fixen. Estan embadalits contemplant les obres que han vist en les seves enciclopèdies escolars. Segurament el més impactant són les escultures. La primera la Paulina Bonaparte, de Canova. La dama porta a la mà la poma de la discòrdia, i expliquen no sé quines històries de la guerra de Troia i la bella Elena. Seguim amb el David de Bernini (la va fer quan tenia 21 anys) i l’Apol•lo i Dafne, també de Bernini i encara Prosèrpina i Enea, les mans que s’endinsen o aguanten la cuixa de la noia amb un realisme absolut. Això ha sigut la crème de la crème, hem de retenir aquestes obres en la nostra memòria. Però hi ha més coses, alguns quadres de Caravaggio (pocs), altres de Domenichino (Síbila), Antonello de Mesina, Tiziano i molts d’altres que ja no en podem fer gaire cas i, desprès de tantes emocions, cap al carrer.
Alguns anem fins a la Piaza del Popolo, on hi ha una manifestació sindical que fa molt de goig. Dinar i a les 6 cap a l’hotel, per anar a l’aeroport.

Pla B) Villa Adriana i Villa d’Este. La Villa Adriana està a prop de Tìvoli. Devia ser un dels patrimonis més risc de l’antiguitat. Adrià que era un home força complicat i que havia visitat tot l’imperi (llegir Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar) va voler evocar tot el que havia vist en el seu imperi. Sembla ser que Adrià volia estar lluny dels senadors, que se li oposaven de forma massa sovint, i a més aquesta villa l’havia dedicat al seu amant, un egipci jovenet. La seva dona Zenobia, reina de Palmira, també vivia en aquesta villa, en una casa a part i lluny de la seva residència, vivia d’una manera que s’assemblava molt a un segrest.

Adrià quan morí va ser dipositat en un mausoleu a Roma (Castell de Sant Àngelo). La finca de Villa Adriano, desprès d’anys d’espoli vaser adjudicada al govern italià, que va començar a fer excavacions. Tot i que la destinació dels edificis no és segura, veiem el gran rectangle, una paret encara molt conservada, una gran piscina, les termes, el lloc on vivien els esclaus que treballaven sota terra per donar servei als senyors de la villa que en nombre de uns 1500 feien tota la feina. El Teatre marítim, que pròpiament no era un teatre, sinó la residència d’Adrià, que vivia en aquella illa i finalment el Canopo que Adrià havia vist a Alexandria un temple rodejat per jardins, estàtues, temples i aigua.

El paisatge de Villa Adriana, una finca molt gran, és també ben característic de la mediterrània, oliveres, alguns xiprers, i una petita elevació d’uns 300 metres que la feien més fresca a l’estiu.
Acabem la visita i seguim cap a Tívoli, on dins la ciutat hi ha Villa d’Este. El seu origen està en el cardenal Hipòlit d’Este, fill de Lucrècia Borgia i Alfons d’Este, que quan va caure en desgràcia va decidir retirar-se en aquesta Villa. És un palau més proper en el temps i menys interessant com a sentit històric. El palau en si mateix només té algunes pintures no gaire boniques. El que realment crida l’atenció són els jardins i les fonts d’aigua.
El palau dóna sortida als jardins, que de forma descendent està guarnit per fonts d’aigua a cada pas. La més destacada és la Fontana Bicherone, atribuïda a Bernini. Altres, com la Romaneta, la pollancreda de les Cent Fonts i moltes d’altres. La guia ens deixa pel nostre compte que ens hi passegem uns ¾ d’hora.
Quan sortim de la visita pugem al bus, però encara ens explica que en el castell de Tívoli, de l’ordre dels jesuïtes, va ser el lloc on Sant Ignasi va fundar la companyia.

Tornem a Roma i baixem en llocs diferents per aprofitar les darreres hores a Roma (fer compres, que és la millor forma d’aprofitar-ho).
Anem cap al centre. Dinem a les galeries Alberto Sordi, on mengem els millors fetuchini de Roma. Dos fetuchini, dues cerveses i pla, 42 euros, ens va semblar molt bé, sobretot perquè vam dinar a gust).

Seguim cap al centre. Darreres compres i cap a l’hotel.
A les 9.30 l’avió engega motors. A les 11.30 aterrem a Barcelona. Un viatge magnífic.Tot ha anat bé. Ens acomiadem amb ganes de tornar-hi.